Els orígens històrics del flabiol

 

ELS ORÍGENS DEL FLABIOL A LES ANTIGUES CIVILITZACIONS EUROPEES QUE VAN HABITAR LA PENÍNSULA IBÈRICA

 

RESUM

El flabiol no és un instrument explícit de l’àmbit sardanístic, sinó que ha estat adaptat per a la formació de cobla com en altres temps, en una forma menys evolucionada, formava part de diferents conjunts.
El flabiol no sempre ha estat associat al tamborí. Aquest acoblament té els seus orígens al segle XIII producte d’un fenomen flauta/tambor que es dóna arreu d’Europa com a conseqüència d’una suma de circumstàncies.
No podem confondre una flauta de tres forats amb un flabiol, tan per la diferent digitació com per la seva organologia i harmònics. L’origen del flabiol va totalment despenjat del tamborí i de la flauta de tres forats amb la qual moltes vegades es confon.
Podem suposar que va lligat a la història dels territoris marcats per l’Atlàntic nord-est i pel mar Bàltic. I descartem amb total seguretat trobar-los al Mediterrani en les civilitzacions fenícia, grega i romana. També podem prendre una postura escèptica davant les civilitzacions celta i visigòtica però no amb tanta convicció pel sol fet d’estar lligats als desplaçaments centre i nord-europeus.
Tenim molt clara l’existència dels vestigis del flabiol a Dinamarca, Alemanya, Bèlgica, França, Gran Bretanya, Navarra, Països Baixos, Catalunya, Galícia i Lisboa; en ciutats i pobles, on s’han trobat restes amb motius sobre el flabiol, que resulten estar situades al costat del mar o/i d’un riu, la major part d’elles importants punts d’unió entre civilitzacions que esdevingueren espais polítics d’Europa a mitjans del segle XIII. Essent centres de convergència entre diferents móns en un mateix moment històric o/i en èpoques diferents, qualsevol de les cultures visitants podia haver aportat el flabiol. A menys que hi hagi manera d’aconseguir documentació fiable i determinant i si no hi ha cap teoria que ho rebati, el més possible és que l’origen del flabiol es trobi en una propagació per Europa en diferents períodes de temps i per mitjà de diferents civilitzacions depenguent del territori receptor.

 

Índex

1. Introducció

2. El flabiol tal i com el coneixem

3. Els orígens de l’acoblament flabiol i tamborí

4. Desmentim la relació entre la flauta de tres forats i el flabiol

   4.1. Flauta de tres forats

   4.2. Flabiol

5. Els orígens del flabiol

   5.1. Localització exacte de les troballes arqueològiques i de l’iconografia des del segle XVI en avall

   5.2. Selecció de civilitzacions basant-nos en les influències rebudes al territori català  

   5.3. Les civilitzacions i les seves expansions

         5.3.1. Les emigracions dels pobles indoeuropeus

         5.3.2. Les colonitzacions fenícies

         5.3.3. La immigració grega a la península

         5.3.4. L’expansió romana

         5.3.5. Les conquestes visigòtiques

6. Conclusions

7. Bibliografia

8. Annex

 

 

1. Introducció

 

Actualment, el flabiol és un instrument considerat únicament de tradició catalana, de fet,  només es toca al territori català.

Els seus orígens són pràcticament desconeguts; musicòlegs, historiadors i aficionats han resseguit l’evolució de l’actual flabiol de cobla retrocedint en el temps i han arribat fins a l’edat mitjana. La sorpresa més gran per a tots ells ha estat descobrir un instrument que no només es localitzava al territori català, sinó que es trobava també en nombrosos punts del nord de la Península Ibèrica, a França, Holanda, Bèlgica, Portugal, Dinamarca i Gran Bretanya. I és que es conserven en cada un d’aquests llocs restes arqueològiques i imatges, amb relleu i sense, procedents dels segles XIII-XVI d.C. Malgrat que a partir del segle XIII l’avantpassat del flabiol s’extingeix, tan en documents com en iconografia, ha perdurat fins avui a  Catalunya i a les Illes Balears.

En un primer moment, quan es va perdre el fil de la història del flabiol, es va relacionar aquest instrument amb la flauta de tres forats, que eclipsa tot tipus de flautes a partir del segle XIV en l’iconografia, però va ser Jeremy Montagu, un musicòleg anglès, qui va desmentir la tesi.

El que vull aconseguir amb aquest treball de recerca és una aproximació al que serien els orígens del flabiol mitjançant la comparació de les influències de civilitzacions anteriors al segle XIII d.C  rebudes a Catalunya amb els  diferents llocs  on actualment es disposa de fonts arqueològiques i iconogràfiques de l’instrument antecedent al nostre flabiol. El meu objectiu és crear una hipòtesis prou ajustada a aquest origen tant incert, per a tots els curiosos.

 

 

2. El flabiol tal i com el coneixem  

 

Flabiol és el nom que actualment rep un dels instruments tradicionals més  antics de les contrades catalanes.

L’instrument és de la família vent-fusta, de bec. La fusta de què està fet és dura, generalment banús o ginjoler. La seva llargada és d’uns 20 a uns 25cm. Avui dia, els flabiols estan formats per dues peces, el cap i la cama, tot i que encara molts flabiols secs continuen elaborant-se en una sola peça cilíndrica com anteriorment s’havia fet. En els flabiols de dues peces, el cap té una perforació cilíndrica i la cama cònica descendent, que minva des de l’encaix fins al peu. Produeix dues escales tonals mitjançant harmònics d’octava, els sis primers sons són fonamentals i de digitació forcada.

El flabiol és tocat únicament amb la mà esquerra. El fet que l’instrument pugui ser tocat amb una mà és degut a la seva poca llargada i a una característica disposició dels forats en el cònic: cinc forats com a mínim disposats sota del bisell o trencavents, tres dels quals a sobre (o més, disposats ja per la mà dreta) i dos a sota (o més, disposats per la mà dreta). El motiu pels quals és la mà esquerra la que subjecta el flabiol i no la dreta, podria derivar d’antigues connotacions negatives que s’atribuïa a tot tipus d’instrument de ven-fusta de bec, considerat pagà, per a les castes baixes, per als treballadors dels camps considerats incivilitzats i analfabets, de temps enrere; i també  a les que sempre s’han donat a la mà esquerra.

No sempre flabiol ha estat la denominació que s’ha donat a aquest insrument. Per defecte de les pronúncies dialectals o d’arcaismes literaris, l’àmbit popular s’ha referit al flabiol amb el nom de: bafirol, fabiol, fabirol, fabriol, farabiol, fapiol, flariol, flaviol, frabiol, flobiol, floriol, fobiol, forbiol, frobiol, fluviol, furiol,… També en fonts antigues flabiol ha aparegut com a mot intercanviable amb flauta (Pladevall, 1974.15-165), però no s’hi pot prestar gaire atenció a l’hora de seguir-ne el rastre per a trobar l’origen d’aquest instrument. De fet, aquests documents provenen de la llengua oral i resulten poc fiables. 

 De flabiols en tenim diversos. Segons la talla i l’elaboració, distingim el flabiol sec de la resta per la seva senzillesa, tan d’elaboració com d’acabat; com ja hem avançat es compon d’una sola peça cilíndrica i no presenta cap clau incorporada. També s’ha de destacar el flabiol de cobla; un flabiol adaptat als estàndards tonals de referència, amb més capacitat de volum sonor i que a més, presenta la incorporació de quatre claus (tres situades a sobre i una a sota) que permeten millor ús de la digitació i noves possibilitats per produir els cromàtics. El flabiol dels geganters és un pèl més llarg i una mica més gruixut que la resta però conserva totalment l’essència. I distingim per últim dos tipus diferents de flabiols segons la forma en que ha estat elaborat el seu cap; tenim el flabiol cappla quan el cap és més o menys llis i perpendicular a la llargada de l’instrument i, tenim el flabiol cap-de-bec quan el cap ha estat esbiaixat o buidat en forma de bec.

El flabiol ha evolucionat en funció a les necessitats de les diferents formacions musicals en les que ha format part al llarg de segles. Des de l’edat mitjana com a orgue de carrer o flabiolaire sol (flabiol i tambor), més tard en cobles de flabiolaires (més d’un flabiol, tocats a una i dues mans, i varis tambors), en la colla de xeremiers o mitja cobla (formada pel flabiol i el tambor amb una cornamussa), en la cobla de tres quartans o cobla de ministrers (constituïda per flabiol i tamborí, cornamussa, xeremia i, alguna vegada acompanyats d’algun instrument més) i, per últim,  en la cobla moderna o cobla d’en Pep Ventura  o cobla de sardanes (formada per onze instrumentistes: el flabiol i el tamborí, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, un trombó de pistons, dos fiscorns i un contrabaix).

Sempre que trobem documentació sobre el flabiol, el trobem situat en un conjunt d’instruments fix o acompanyat pel tambor o tamborí. Potser no trobem rastre del flabiol més enllà de l’edat mitjana perquè no devia formar part de cap acoblament, fet que treia l’interés d’aquest instrument sol. Sabem que els músics que componien (no en el sentit actual de la paraula sinó com a sinònim d’inventar, la majoria de vegades sense escriure), no ho feien per a formacions preestablertes, sinó que la música era interpretada pels instrumentistes que estiguessin a disposició, dels quals, la gran majoria es movien sols d’aquí cap allà i es dedicaven pràcticament a la improvisació.

 

 

3. Els orígens de l’acoblament flabiol i tamborí

 

Flabiol i tamborí, avui dia, són idees indissociables. Parlem de flabiolaire de l’instrumentista que toca alhora aquests dos instruments. Així mateix, a les terres de Navarra i País Basc es refereixen amb el nom de tamborilero al músic que toca la flauta de tres forats típica de les terres, el txistu, al mateix temps que percudeix un tambor. I és que l’acoblament d’un instrument de la família vent-fusta de bec tocat a una sola mà amb un de la percussió, no és un fenomen que només tingui lloc a Catalunya amb el flabiol i el tamborí, és un fenomen que actualment es produeix arreu del món amb mils de flautes diverses i diferents instruments percudits. El fet que la separació d’aquests dos instruments pugui semblar impensable i estranya és degut a centenars d’anys de tradició.

Encara que no és difícil suposar l’existència prèvia de l’instrument melòdic, ni de la difusió per Europa dels tambors cilíndrics procedents del món musulmà, crec que l’origen de l’acoblament flauta/tambor és producció europea. Hi ha molts arguments a favor, alguns dels quals, fins i tot, ens donen una data del sorgiment d’aquesta relació.

Com que l’acoblament flabiol i tamborí no es tracta d’un fenomen aïllat, sinó que és un element producte de l’aparició del conjunt flauta/tambor en mans d’un mateix músic, que va afectar moltes més flautes tocables a una mà, no ens caldrà fer cap distinció entre aquest instruments de vent-fusta de bec. L’origen de l’acoblament flabiol i tamborí serà el mateix que el de qualsevol altre conjunt flauta/tambor, per res més que tinguin en comú.

Les proves iconogràfiques que recolzen la nostre hipòtesi europea són masses com per fer-les constar totes, així doncs, serà només una tria de tot el conjunt. Totes elles estaran ordenades de més properes a més antigues. Hi ha proves pictòriques, de relleu i de volum:

 

– Musa flabiolaire del Palau de la Música Catalana, 1908. Fotografia de Ramon Manent. (Mitjans, 2001.82)

-Gravat de 1866, obra de T, Padró, que representa part del seguici de la rifa dels porcs de St. Antoni, a Barcelona. (Mitjans, 2001.36)

Kemp’s Nine Days Wonder, 1600. (Sermon,1997.51-52)

-Braços del cadirat del cor del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, segle XVI. Els relleus, tot i haver estat tallat en ple Renaixement, conserven els motius i el pintoresquisme medievals. Fotografia de Bàrbara Ardanuy i Queldra

Àngel tocant la flauta de tres forats i un tambor repenjat a la cama. Detall de lal Coupole du Sanctuaire de Saronno, segle XVI (Gastellu, ? .19)

Concert d’àngels de “l’Adoration des Bergers”. Pintura sobre fusta del segle XVI. Convent de la Mare de Déu, Lisboa. “l’Adoration des Bergers”, detall. (Gastellu, ? .20)

Infant tocant la flauta de tres forats i un tamborí de cordes. Escultura sobre fusta del segle XVI. Cor de la Catedral del Pilar de Saragossa. (Cliché P.Calahorra). (Gastellu, ? .22)

-“Char théâtre”, escultura del segle XVI. Cor de la Catedral del Pilar de Saragossa.   (Cliché P.Calahorra). (Gastellu, ? .22)

 Fresc o mural del Palau d’Oriz del segle XVI, Navarra. (Gastellu, ? .24)

“Chapelle Carafa”detall de l’assumpció de Maria, Roma. Àngel tocant la flauta i el tamborí de cordes. Dibuix d’Agnès Bonet Escalas sobre el fresc de Filippino Lippi. Executat de 1488 1492.(Gastellu,?.18)

 – “Tamborilero”, Crònica General de Espanha, segle XV. Biblioteca de la Académia de las ciencias de Lisboa. (http://www.tamborileros.com/icono.htm)

 – Claustre de la Catedral de Pamplona, segle XIV (ICONOGRAFIA DEL TXISTULARI, VI.XXVII)

-Capitell del Claustre de la Catedral de Pamplona, segle XIV (ICONOGRAFIA DEL TXISTULARI, VI. XXVIII)

-Txistulari centaure a la Capella de San Javier de la Catedral de Pamplona, segle XIV. (ICONOGRAFIA DEL TXISTULARI, VI. XXIX)

 

-Escultura procedent de la Catedral de Gloucester, segle XIV. localitzada ala paret sud del cor, prop de l’altar major. (Sermon, 1997. 51)

 

-Catedral de Tarragona, segle XIV. Fotografia de Jordi U rioz (Falset).

 

-Talla en la nau de” Beverley Minster” ca. 1330. (Montagu, 1997.25)

 

-Monestir de l’Oliva, Navarra, segle XIII. (ICONOGRAFIA DEL TXISTULARI, VI. XXV)

 

-Talla en “Angel Choir” a Lincoln Cathedral ca. 1275. (Montagu, 1997.23)

 

-Talla a “St. Mary’s Raunds”, a Northamptonshire, Cantigues de Sta. Maria, ca.1260. (Montagu, 1997.24)

 

-“Misericord” de “Exter Cathedral” ca. 1240.(Montagu, 1997.22)

 

-“TAMBORILEROS” Miniaturas de las Càntigas d’Alfons X el Savi, Santiago de Compostela, segle XIII. (http://www.tamborileros.com/icono.htm)

 

-Àngel txistulri de la Catedral de Bayona, segle XIII. (VI ICONOGRAFIA DEL TXISTULARI, XXIII)

 

-Miniatura de la Bíblia de Dalmau de Mur de la meitat del segle XIII de l’escola  bolonyesa. (Arxiu Capitular de Girona)  Fotografia de Ramon Manent. (Mitjans, 2001.47)

 

 

  Del segle XIII en avall no existeixen fonts documentals ni iconogràfiques de l’acoblament, si n‘hi ha ens són desconegudes. Doncs, podem arribar a la conclusió que almenys a Europa sorgeix al segle XIII.

I què en podem dir, de l’acoblament, fora del continent europeu? Doncs, no he topat amb cap font extraeuropea en la recerca, és més, he trobat el recolzament de Marcos Fregnani-Martins, professor de flauta de la Otto Fiedrich Universität de Bamberg, en un article penjat a la web (http://www.txistulari.com/teknika/fregnani.htm), que duia per títol Reliquia de una cultura musical europea, on deia: <<La combinación instrumental de la flauta con el tambor, en manos de un solo músico, se difundió muy rápidamente desde la Península Ibèrica hasta Suecia des de Inglaterra hasta Polònia, y a través de las colonizaciones españolas hasta el otro lado del Atlántico, a Méjico y Sudamérica. Más tarde, a través de los ingleses, hasta los actuales EEUU y Canadá.>>

El més problable, és que l’acoblament flauta/tambor sigui un fenomen europeu de l’edat mitjana i que l’origen del conjunt flabiol i tamborí tocats alhora per un mateix músic dati del segle XIII i es trobi a Europa.  Així ho sostenen els britànics Jeremy Montagu i Anthony Baines: <<l’acoblament flauta/tambor en mans d’un mateix músic és un creació europea del s.XIII, la qual es produeix per raons desconegudes, degudes segurament a una suma de circumstàncies>> (Montagu,1997.16-30); <<Baines(1981) especulava amb alguna relació entre l’Ars Antiqua i l’aparició d’aquesta formació musical individual (one-man-playing-ensemble), en una línia argumental que no sembla haver estat ni represa ni rebatuda posteriorment.>> (Mitjans, 2001.46-47).

 

 

  

 4. Desmentim la relació entre la flauta de tres forats i el flabiol

 

Buscant els orígens de l’acoblament flabiol i tamborí no he fet cap distinció amb les flautes de tres forats. Tanmateix, sí cal fer-la si volem trobar l’origen de l’instrument melòdic prescindint del tambor. << Sovint s’ha escrit que el flabiol fóra una derivació de la ‘flauta de tres forats’>> (Mitjans,2001.43); però no és així i ho podem demostrar.

Partint de la iconografia, de les restes arqueològiques i dels instruments coneguts i vigents  avui dia, el musicòleg anglès Jeremy Montagu estableix que les flautes digitades prop del peu amb dos o tres dits (polze, índex i contigu), són instruments molt diferents als digitats amb més dits als trams alts i mitjans del tub (Montagu, 1997.25-26).

Comptem, a més, amb l’ajuda d’artesans dedicats a la elaboració d’instruments tradicionals, que ens poden demostrar com afecta l’amplada i la llargada del cònic als harmònics, o també les diferències que suposen una diferent localitzció dels forats al llarg de la cama de la flauta, tan com en nombre.

El flabiol està construït de manera que emet dues escales de sons diatònics mitjançant harmònics d’octava, les set primeres notes diatòniques dels quals s’obtenen com a fonamentals mitjançant digitacions forcades; els cromàtics s’obtenen de la mateixa forma, però fent ús de mitjos forats o de claus (si és que el flabiol té claus incorporades).

La flauta de tres forats, molt més allargada amb un cònic més ample que el flabiol i digitada prop del peu, en sistema harmònic, no s’assembla en res a l’instrument que estic buscant en la història.

Aquesta diferència entre les dues flautes no només existeix en l’actualitat, sinó que ja existia fa segles i deixa ben clar dos orígens separats, sense cap vinculació.

Aplicant el reconeixement de Jeremy Montagu sobre les proves iconogràfiques obtindrem la documentació correcta i fiable per a cercar els orígens de l’instrument melòdic sense patir córrer el risc d’equivocar-nos de camí a seguir. De les imatges que tenim sobre l’acoblament, que resulten ser a més, les fonts més antigues que tenim sobre l’instrument a qui nosaltres (els catalans) anomenem flabiol, en farem una selecció segons la disposició de la digitació en el tub. Separació de l’iconografia mostrada a l’apartat anterior segons la distinció flabiol/flauta de tres forats.

 

 

 

 

4.1. Flauta de tres forats

-Kemp’s Nine Days Wonder, 1600. (Sermon,1997.51-52)

-Àngel tocant la flauta de tres forats i un tambor repenjat a la cama. Detall de la Coupole du Sanctuaire de Saronno, segle XVI (Gastellu, ? .19)

-Concert d’àngels de “l’Adoration des Bergers”. Pintura sobre fusta del segle XVI. Convent de la Mare de Déu, Lisboa. “l’Adoration des Bergers”, detall. (Gastellu, ? .20)

-Infant tocant la flauta de tres forats i un tamborí de cordes. Escultura sobre fusta del segle XVI. Cor de la Catedral del Pilar de Saragossa. (Cliché P.Calahorra). (Gastellu, ? .22)

-“Char théâtre”, escultura del segle XVI. Cor de la Catedral del Pilar de Saragossa.   (Cliché P.Calahorra). (Gastellu, ? .22)

-Fresc o mural del Palau d’Oriz del segle XVI, Navarra. (Gastellu, ? .24)

-“Chapelle Carafa”detall de l’assumpció de Maria, Roma. Àngel tocant la flauta i el tamborí de cordes. Dibuix d’Agnès Bonet Escalas sobre el fresc de Filippino Lippi. Executat de 1488 1492. (Gastellu,?.18)

 

 -Txistulari centaure a la Capella de San Javier de la Catedral de Pamplona, segle XIV. (ICONOGRAFIA DEL TXISTULARI, VI. XXIX)

 

Àngel txistulri de la Catedral de Bayona, segle XIII. (VI ICONOGRAFIA DEL TXISTULARI, XXIII)

 

 

4.2. Flabiol

 -Musa flabiolaire del Palau de la Música Catalana (1908). Fotografia de Ramon Manent. (Mitjans, 2001.82)

 -Gravat de 1866, obra de T, Padró, que representa part del seguici de la rifa dels porcs de St. Antoni, a Barcelona. (Mitjans, 2001.36)

 -Braços del cadirat del cor del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, segle XVI. Els relleus, tot i haver estat tallat en ple Renaixement, conserven els motius i el pintoresquisme medievals.  Fotografia de Bàrbara Ardanuy i Queldra.

-“Tamborilero”, Crònica General de Espanha, segleXV. Biblioteca de la Académia de las ciencias de Lisboa. (http://www.tamborileros.com/icono.htm)

-Claustre de la Catedral de Pamplona, sege XIV (ICONOGRAFIA DEL TXISTULARI, VI.XXVII)

-Capitell del Claustre de la Catedral de Pamplona, segle XIV (ICONOGRAFIA DEL TXISTULARI, VI. XXVIII)

-Escultura procedent de la Catedral de Gloucester, s.XIV. localitzada a la paret sud del cor, prop de l’altar major. (Sermon, 1997. 51)

-Catedral de Tarragona, segle XIV. Fotografia de Jordi U rioz (Falset).

-Talla en la nau de” Beverley Minster” ca. 1330. (Montagu, 1997.25)

-Monestir de l’Oliva, Navarra, segle XIII. (ICONOGRAFIA DEL TXISTULARI, VI. XXV)

-Talla en “Angel Choir” a Lincoln Cathedral ca. 1275. (Montagu, 1997.23)

 -Talla a “St. Mary’s Raunds”, a Northamptonshire, Cantigues de Sta. Maria, ca.1260. (Montagu, 1997.24)

-“Misericord” de “Exter Cathedral” ca. 1240.(Montagu, 1997.22)

 -“TAMBORILEROS” Miniaturas de las Cántigas de Alfonso X el Sabio, Santiago de Compostela, segle XIII. (http://www.tamborileros.com/icono.htm)

 -Miniatura de la Bíblia de Dalmau de Mur de la meitat del segle XIII de l’escola de bolonyesa. (Arxiu Capitular de Girona) Fotografia de Ramon Manent.

 

 

 5. Els orígens del flabiol

 Pels catalans, l’origen del flabiol ens és totalment desconegut. Les dades més antigues que tenim sobre l’instrument a qui nosaltres anomenem flabiol, daten del segle XIII i es troben en diferents punts d’Europa.

Centrant-nos només en l’instrument melòdic, a més de l’iconografia tenim proves arqueològiques: cinc flabiols datats dels segles XII I XIII de Gran Bretanya que han estat trobats a Bungay, a Castle Hill (Folkestone), a Sydney, a Rayleigh Castle (Essex) i a White Castle (Monmouthshire). Tot i que no puc aportar cap imatge ni una situació precisa, s’han trobat també fonts d’un instrument de bec, de la familia vent-fusta, digitada amb forats a la part alta del tub, a Holanda i Bélgica; pel que sembla, segons un llibre danès (Bosmans, 1991,Summary) que ha estudiat tot tipus de flauta trobada al territori, en una setena part de tots els documents trobats, la posició de la mà se situa a la part alta de la flauta amb un o més dits per sobre de la meitat del tub; i aquesta rara disposició respecte la tradicional i coneguda flauta de tres forats digitada prop del peu, converteix aquesta setena part de documents en errors dels autors. I ben equivocats que estan, han confós un instrument molt peculiar amb una flauta de tres forats. En un article de la Galpin Society Journal XVI ,1963 el profesor Megaw informa de l’existència de dues flautes a Holanda: << a twelfth-century pipe from Wartburg, Eisenach, with three fingerholes, a thumb hole and well-cut voicing lip has a series of grouped dots on its frontal surface while various examples of the migration and later medieval periods from the northern Dutch (…) one of these Dutch pipes from Aduard has three fingerholes, a thumb hole ando n the revers a small hole near the foot>>. També Montagu, diu de l’existència de flautes similars al flabiol, en localització de forats i en harmònics, als Països Baixos:<<However, she does go on to mention the fluviol ( another spanish spelling) and its  similarity to some of the bone flutesfound in Netherlands. It does seem to me very possible that this was the original disposition of the tabor pipe, that the White Castle pipe was indeed a tabor pipe, and the version with which we are more familiar, with its use of gap-gilled over blown harmonics, was a later development, dating perhaps from the midle or later part of the fourteenth century>> (Montagu, 1997.28). Altres troballes arqueològiques rellevants per aquest treball, encara que potser massa hipotètiques, són les flautes trobades a Istálléskó´ (Hongria) del pàleolític superior (Aurignacion II) amb tres forats a la part mitja del tub, a Poitiers (França) del neolític tardà (Seinza-Oise-Marne culture) amb tres forats que produeixen quatre sons en sèrie diatònica, a Landesburg (Alemanya) del neolític amb tres forats al mig del cilíndric i, a Hammeren (Bornholm, Dinamarca) de la baixa edad mitjana amb cinc forats. Totes elles de característiques estètiques semblants a les flautes trobades a Gran Bretanya i als Països Baixos i també doncs, al flabiol de Catalunya, segons Megaw i Montagu.

 

5.1. Localització exacte de les troballes arqueològiques i de l’iconografia  des del segle XVI en avall

 Basant-nos en la distribució dels diferents punts sobre el mapa d’Europa, podem aproximar que és molt probable que l’avantpassat del flabiol fos utilitzat en llocs estratègics del litoral atlàntic de la península Ibèrica, a tota la llargada de l’istme que uneix la península amb el territori francès, a la meitat sud d’Anglaterra , a Dinamarca i Holanda, i potser fins i tot a Bélgica, a Alemanya, Hongria i Suècia. Així, podríem pensar que l’avantpassat del flabiol podria haver estat estès fa molt temps per l’Atlàntic Nord desde l’interior del continent europeu o potser, fins i tot, des del nord d’Europa.

 A continuació tenim els mapes de França, Gran Bretanya, Dinamarca i de la Península Ibèrica a les pàgines 36-39 (extrets de l’ÀTLES UNIVERSAL CATALÀ de la Gran Enciclopèdia Catalana , pàgines 104, 149, 157 i 22, respectivament). En ells trobarem les ciutats on hi ha vestigis del flabiol marcades amb un punt negre acompanyat d’un recuadre on s’indica el nom de la ciutat i l’antiguitat de la troballa.

 

 5.2. Selecció de civilitzacions basant-nos en les influències rebudes al territori català

 Intentarem descobrir la civilització d’on pot procedir l’avantpassat del flabiol i com va expandir-se’n l’ús per l’Atlàntic començant per esbrinar cada una de les influències que ha rebut el territori català des del segle XIII enrere, ja que és l’únic lloc on encara se’n conserva el vestigi, el flabiol.

Considerem el flabiol un instrument que podria venir de temps molt reculats i, que va fent el seu curs durant segles al marge de les pautes culturals hegemòniques. En un moment donat l’instrument entra a la cort, a les capelles de música i és aleshores quan surt a la foto, quan esdevé història.

Són cinc les civilitzacions i cultures més importans que influencien Catalunya: els  visigots, els romans, els grecs, els celtes i els fenicis.

 

5.3. Les civilitzacions i les seves expansions

 5.3.1. Les emmigracions dels pobles indoeuropeus

Prop dels 1000 a.C, els celtes habitaven centreeuropa. Van ser arraconats a les muntanyes pels romans sota el mandat del primer emperador romà, Juli Cèsar. Van ocupar Suïssa, Polònia, els Pirineus, la “Meseta”, Irlanda i Escòcia. Els celtes eren una estructura social molt ben organitzada en pastors o pagesos, soldats i druides. Eren grups socials pràcticament nòmades. Van obrir els camins de la sal i amb això van controlar totes les rutes durant el primer mil·leni a.C. A més de la sal, dominaven l’art del ferro. La base celta a la península és molt important, però fins a quin punt podem dir que el flabiol en forma  part? Si fossin els celtes  el poble que transmeté l’avantpassat del flabiol a les nostres terres, a Navarra, Galícia, Països Baixos, Gran Bretanya i Dinamarca actuals, també haguéssim trobat vestigis a Suïssa, Irlanda, Escòcia, Polònia i a la “Meseta”.

 

  5.3.2. Les colonitzacions fenícies

Els fenicis van ser la primera civilització d’arribar a la península, provenien de Fenícia ( el litoral dels actuals Líban i Síria). Eren grans navegants  que comerciaven estany a canvi de miralls i porpra que ells mateixos fabricaven. Van ser la primera civilització de circumnavegar Àfrica. Varen ser els fenicis els que difongueren l’alfabet consonàntic. Els fenicis van establir-se prop de l’estret de Gibreltar cap a l’any 1000 a.C i van fundar les ciutats de Gadir (Cadis), Malaka (Màlaga), Sexi (Almuñecar) i Abdera (Adra). Van establir-hi petits ports amb presència fenícia on van comerciar-hi productes agrícoles a canvi de quincalla. El seu afany per l’estany va conduir-los a buscar noves alternatives mineres, així van arribar a Gran Bretanya: << […] vale la pena citar el viaje efectuado hacia el siglo V a.C, por el carteginés Himilcón a lo largo de las costas atlánticas de Europa hasta alcanzar la Bretaña y, tal vez, las islas Casitérides (la Gran Bretaña e Irlanda) en busca del estaño y en un intento de abrir una nueva vía comercial para este mineral […]>> (Fabbri,1988.74). Els vaixells que portaven els fenicis no eren prou segurs per al mar  Atlàntic, per això, tenien alguns assentaments al llarg del litoral oceànic de la península ibèrica, al nord d’Àfrica on van fundar Cartago i al litoral mediterrani (Guardamar)  i es van establir a Ebusus (Eivissa).

Tot i que van influir en els sistemes agrícoles, en la religió i en la estructura matriarcal dels indígenes, dels llocs on s’assentaven, no van escampar-se pel territori  insular, tan sols van ocupar aquests petits ports per a fer la seva navegació més segura i còmoda.

Van relacionar la península amb les illes britàniques vorejant les costes de l’actual Portugal, però no van tenir contacte amb els territoris que formen l’istme de la península i, per això, descartem aquesta civilització com a portadora de l’avantpassat del flabiol a les nostres terres.

 

5.3.3. La immigració grega a la península

El segon poble colonitzador fou Grècia. Els grecs van expandir-se des del seu territori en tres direccions: cap al nord-oest, al mar Negre i sud d’Ucraïna; cap a l’oest, fins a Màlaga; i cap al sud, arribant fins a Líbia. Aquesta expansió va tenir lloc durant dos-cents anys (ca. 750-600 a.C). Grècia era un poble pobre format per diferents polis, on hi havia problemes religiosos i cívics entre classes. Eren els sacerdots els qui decidien el grup que havia d’emigrar, però a vegades també era la sort. Els grecs, a diferència dels fenicis, eren pagesos que buscaven terres per conrear, però en assentar-se a Marsella van establir una ruta alternativa de l’estany, procedent de Gran Bretanya, que arribava a través del Roine.

Per un costat, observem que la part de la península i de Gran Bretanya està inclòs dins del territori influenciat pels grecs però, per l’altre, tenim documentació sobre la música grega i, el flabiol (o un instrument de característiques similars) no hi esta catalogat.

Tot i que descarto la civilització grega com aportadora del flabiol, vull remarcar la importància que té el mapa següent:

En ell hi estan localitzades monedes gregues datades del segle II d.C a la zona sud d’Anglaterra. La major part d’elles coincideixen amb la localització de les troballes relacionades amb el flabiol. Un fet curiós és la data que tenen les monedes gregues quan ja des dels segles VIII i VII els grecs comerciaven amb l’estany britànic. Això ens diu que els llocs on actualment es troben les restes arqueològiques o artístiques de l’avantpassat del flabiol, eren centres de convergència de diferents móns i  cultures en una mateixa època i /o en èpoques diferents. Essent així, qualsevol de les cultures, en aquests centres d’influències, d’intercanvis i mercaderies, pot haver aportat el flabiol a Catalunya.

 

5.3.4. L’expansió romana

Els romans van apoderar-se de gran part del continent europeu i de les costes africanes. Es diu que aportaren la pau a Europa i al Mediterrani durant molts anys.

Desembarcaren a Empúries per primer cop al 218 a.C durant la segona guerra púnica. La presència romana a la península es divideix en dues parts: en una conquesta militar i en el procés de romanització.

La conquesta militar va constar de tres fases: l’arribada dels romans durant la segona guerra púnica (218-206 a.C) sota les ordres del general Escipió; la penetració cap a l’interior feta des de la costa per tal de controlar els pobles lucitans i sobretot els celtíbers a Numància (143-133 a.C) i l’invasió de les muntanyes càntabres derrotant els pobles asturs i càntabres i arribant fins al nord de la península establint casernes a la costa atlàntica. La romanització va ser el procés pel qual les societats indígenes es transformaren segons la cultura, l’economia i la religió romana (Malgrat va ser molt intensa, no va ser total. Les restes de les cultures preromanes van emergir de nou a l’alta edat mitjana).

Pel que fa a la Gran Bretanya, Cèsar hi va organitzar durant els anys 55-54 a.C moltes expedicions, desembarcant definitivament les legions romanes a l’illa l’any 43 a.C i quaranta anys després el seu domini de la província britànica va aconseguir la seva màxima extensió, quedant només el nord d’Escòcia i Irlanda sense ocupar.

La música romana va ser adoptada del món grec com ho fou tota la cultura en general, en ser Grècia conquerida pels romans, passat el segle II d.C.

Quan el cristianisme s’expandí per Roma, durant la crisi de la religió politeista romana (sincretisme), s’adaptà la música grega en funció a les teories clàssiques (una d’elles l’Ethos), però en versió cristianitzada, únicament amb la finalitat de reforçar les oracions dels fidels. Seguint l’exemple mitològic grec sobre la classificació dels instruments, es va acceptar tot instrument similar a la lira i el serpentí i, es rebutjava i es considerava mal vist tot instrument amb semblança a l’aulós, és a dir, de vent-fusta. Així doncs, seria molt improbable l’origen del flabiol en el món romà, ja que la diversitat d’instruments de la família dels vent-fusta devia ser molt reduïda com a conseqüència de les connotacions que se’ls atribuïa. A més l’expansió romana s’ajusta molt bé sobre els llocs on queden vestigis del flabiol, però no en tots els territoris que foren romans, s’ha trobat d’èpoques posteriors, restes ornamentals i arqueològiques amb el flabiol com un dels motius.

 

5.3.5. Les conquestes visigòtiques

La crisi del baix Imperi Romà va permetre la invasió dels bàrbars. L’Imperi Romà d’occident va desaparèixer el 476 d.C. El territori va dividir-se en diferents regnes bàrbars. Els pobles invasors no havien estat romanitzats i vivien al nord de les fronteres romanes. N’hi havia tres grans grups: germànics, mongols i eslaus.

Van ser els visigots, un poble germànic seminòmada, procedent dels gots, que habitava a les terres del Bàltic, el qui afectà directament la península. Tot hi havent al poder el poble visigot, la cultura romana i el sistema romà organitzatiu de la península no va desaparèixer, es va mantenir.

Els visigots relacionen la península amb Bornholm (on s’ha trobat les restes d’una flauta d’harmònics molt similar als de les flautes no catalogades de Gran Bretanya i al flabiol) ja que aquesta illa es troba al mar Bàltic, la zona d’on provenia aquesta civilització. Tanmateix, ni Països Baixos, ni Gran Bretanya reben cap influència d’aquests pobles.

Podem dir doncs, que el flabiol no té un origen visigòtic, tot i que podríem assegurar que té uns orígens bàrbars.

Sembla ser que romans, grecs i fenicis tenien uns mateixos pensaments musicals força dicriminatius als instruments de vent-fusta pagans, els indoeuropeus estan descartats per motius territorials; així, els bàrbars són les últimes civilitzacions europees suficientment desenvolupades, dels quals se’n tenen molt poques constàncies musicals, capaces d’aportar el flabiol.

 

 

6. Conclusions

El flabiol no és un instrument explícit de l’àmbit sardanístic, sinó que ha estat adaptat per a la formació de cobla com en altres temps, en una forma menys evolucionada, formava part de diferents conjunts.

El flabiol no sempre ha estat associat al tamborí. Aquest acoblament té els seus orígens al segle XIII producte d’un fenomen flauta/tambor que es dóna arreu d’Europa probablement com a conseqüència de tota una suma de circumstàncies.

No podem confondre una flauta de tres forats amb un flabiol, tan per la diferent digitació com per la seva organologia i harmònics. L’origen del flabiol va totalment despenjat del tamborí i de la flauta de tres forats amb la qual moltes vegades es confon.

Podem suposar que va lligat a la història dels territoris marcats per l’Atlàntic nord-est i pel mar Bàltic. I descartem en total seguretat trobar-los al Mediterrani en les civilitzacions fenícia, grega i romana. També podem prendre una postura escèptica davant les civilitzacions celta i visigòtica però no amb tanta convicció pel sol fet d’estar estretament lligada als moviments centreeuropeus i de nord-europa, cada una en la seva època.

Tenim molt clar l’existència dels vestigis del flabiol a Dinamarca, Alemanya, Bèlgica, França, Gran Bretanya, Navarra, Països Baixos, Catalunya, Galícia i Lisboa; bé havent estat assentament o regió.

Totes les ciutats i pobles dels estats actuals citats anteriorment, on s’han trobat restes amb motius sobre el flabiol, resulten estar situats al costat del mar o/i d’un riu, i la major part d’elles eren importants punts d’unió de civilitzacions i que posteriorment esdevingueren espais polítics d’Europa a mitjans del segle XIII. Essent centres de convergència entre diferents móns en un mateix moment històric o/i en èpoques diferents, qualsevol de les cultures visitants podia haver aportat el flabiol. A menys que hi hagi manera d’aconseguir documentació fiable i determinant i si no hi ha cap teoria que ho rebati, el més possible és que l’origen del flabiol es trobi en una propagació per Europa en diferents períodes de temps i per mitjà de diferents civilitzacions depenguent del territori receptor.

 

 

7. Bibliografia

 

ARTIGUES, Antoni. Repertori i Construcció dels Instruments de la Colla de Xeremiers Catalans a Mallorca. http://www.mallorcaweb.net/xeremiers/historia/02_historia.htm.

ATLES UNIVERSAL CATALÀ, Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana SA, octubre 1983.

BAINES, Anthony. Historia de los instrumentos musicales. Madrid: Taurus, 1981.

BOSMANS, Wim. Eenhandsfluit en Trom in de Lage Landen. Summary. Peer: Alamire, 1991.

 CANO Borrego, Pedro Damián. Los Celtas. La Europa del Hierro y la Península Ibérica. La Europa de los celtas, 21. Serie historia, Sílex, 2002.

 

CAPMANY, Aureli. Costums i  tradicions catalanes. Barcelona: Editorial Laia, 1982.

FREGNANI-Martins, Marcos. Reliquia de una cultura musical europea.  http://www.txistulari.com/teknika/fregnani.htm.

 

GASTELLU, Marcel. Le ttun ttun et la xirula dans l’iconographie de la Renaissance. Dossier, Pastel núm.11, pàg.19.

 GRIM, Maurice; LEFRANÇOIS, Thirry; VETURE, Rémi. Le Galoubet-Tambourin “instrumente trditionnel de Provence”. Perpinyà: Ed. Édisud, 1991.

 GRUPPO Editoriale Fabbri s.p.a. Los Fenicios. Los barcos y la navegación, 74. Milano: Ediciones Folio SA, 1988.

 ICONOGRAFÍA del txistulari, VI capítol, pàgs. XXIII-XXXIV (veure a l’annex).

 LEVI, Peter. Atlas of the Greek World ( Grecia, cuna de occidente). EL RENACIMIENTO DE LAS CIUDADES-ESTADO, La expansión de los conocimientos geográficos entre los siglos VIII i IV Ac, 91. LA REVOLUCIÓN CLÁSICA,156. Atlas Culturales del Mundo.

 MEGAW, JVS. A Medieval Bone Pipe from White Castle, Monmouthshire. London NW3 4PY: The Galpin Society Journal, XVI, pàgs. 85-94, 1963.

 MITJANS, Rafel; SOLER, Teresa. El flabiol dels flabiolaires. Barcelona: Ed. Altafulla, 2001.

 MONTAGU, Jeremy. Was the Tabor Pipe Always as We Know it? London NW3 4PY: The

Galpin Society Journal, L, 306012, pàgs. 15-30, març 1997.

 MONTAGU, Jeremy (traducció de Ricardo Insansti). Significación del conjunto flauta y tamboril. ¿Dónde comenzó?¿ha sido siempre tal i como lo conocemos ahora?. Iruña (Pamplona): I Encuentro de Músicos de Flauta i Tambor, Txuntxuneroak Xirula eta danbor musikarien nazioarteko I Topaketak, enskal herriko txistulati, 18-20 setembre, 1997.

 PLADEVALL, Antoni. La persecucióde les bruixes a les comarques de Vic a principis del s. XVII. Edició privada del Comte de la Vall de Marlès, 1974. [reimprès dins de: Amics del Montseny. Monografies del Montseny,1, pàgs. 15 165. Viladrau, 1986.

 SERMON, Richard. Two medieval whistles from Gloucester. Glevensis 30, pàgs.51-52, 1997.llem/newpage.htm

 SESMA Muñoz, Jose Ángel; GARCÍA de Cortázar. Historia de la edad media. Una síntesis interpretativa. Madrid: Alianza Editorial, 1997 (páginas 930-951)

 http://www.tamborileros.com/icono.htm

 http://usuarios.lycos.es/aviguillem/newpage.htm

 http://flabiol.trad.org/subpagines/1instrument.html

 http://www.tamborileros.com/pdf/gau01.pdf

 http://www.pipeandtabor.org/page2.html

 

 

 

8. Annexos

 

 

4 comentaris »

  1. Edmon Said:

    Interessant recull.
    Només una matització o opinió: no creus que el flubiol es toca amb la mà esquerra per què la dreta (que acostuma a ser més destra) ha de tocar la percusió que és més difícil i que a més essent com són instruments clarament dirigits al ball és més important ? (fixat en la tradició i les pràctiques dels tamborileros )

    • Bàrbara Ardanuy Queldra Said:

      Exacte,
      el tamborí és o era, depenent del context en què el trobis, l’instrument primordial en el conjunt flauta-tambor perquè el ritme era més important que la melodia. Essent el ritme més important, la mà que l’executés havia de ser la dreta per connotacions que potser sens poden escapar, però en cap cas considro que pugui ser una pràctica derivada per la dificultat d’algun dels dos instruments. Tècnicament el flabiol és més complex que el tamborí sense entrar en matissos timbrístics i de dinàmiques dels dos, no sabria com comparar-los, la dificultat no es troba en la percussió en sí, sinò en la combinació d’ambdós instruments.
      Aquesta és una opinió personal que segurament he madurat després de llegir-ne moltes coses i variades, però no et sabria pas dir cap títol que s’atrevís a afirmar-ho o justificar-ho, un cop més estem dins del camp de les suposicions suposo.
      Gràcies per comentar, a vegades no ens adonem que deixem fils solts fins que no t’ho fan veure…
      Si tens més crítiques fes-m’ho saber, benvingudes seran!

  2. Rinaldo Valldeperas Said:

    Voldria poder escriure en bon català, pero encara no estic preparat com per a articular un discors musicològic, ¿em perdonas?

    El uso de la izquierda o la derecha es sólo, y siempre lo será, un asunto de habilidades y de costumbre. Nos resulta extraño ver un músico que coge la guitarra “al revés” ahora que todo se ha “normalizado”, pero siglos atrás no era así. Las flautas de pico renacentistas, como sabes, estaban diseñadas para ser tocadas indiferentemente con las manos izquierda o derecha arriba o abajo, y de eso hablan claramente las fuentes. Las argumentaciones de Montagu son ingenuas al respecto.

    Me sentiría muy halagado de que leyeras una pequeña contribución que he hecho a la problemática “tres agujeros/flabiol” a la luz de una importante y poco conocida fuente iconográfica durante el último congreso de la Sedem en Cáceres. Tu opinión sería muy importante. Fins aviat!

    • Bàrbara Ardanuy Queldra Said:

      Grácias por tu crítica, me parece muy interessante. Porqué es verdad, las flautas encontradas, de la variedad que sea, no presentan indicios de con que mano se debe tocar. Seguramente se tocaban indistintamente con la mano derecha o izquierda. El fenómeno del que hablo se tiene que entender con delimitaciones temporales. Es verdad que hay muestras en que la percusión se realiza con la derecha, por lo poco que he observado sulen ser casos más modernos y contextualizados en temàticas religiosas. El hecho de declarar la mano derecha como la que percute y la izquierda como la que ejecuta la melodia entiendo que debe intuirse además de por los bajos relieves y pinturas, también por las supersticiones i creencias con las que se caracteriza el medioevo, periodo en el que se desarrolla el fenomeno flauta tambor. En todo caso, mi col·laboración en el tema es casi nula, porqué tampoco pretende ser un trabajo de investigación, creo que el trabajo és más una síntesis de información y relación de ideas.
      Debo darte las grácias otra vez por aportarme conceptos y nuevos puntos de vista que me ayudan a matizar elementos en la relectura. (perdón por mi castellano no es mi medio habitual y seguro que se pueden hallar incorrecciones). Voy a leer tu trabajo.


{ RSS feed for comments on this post} · { TrackBack URI }

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: