Els contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer i la música

Els contes de Canterbury

de Geoffrey Chaucer

i la música

Introducció

Dins l’ampli ventall d’objectes d’estudi que planteja una font literària com els Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer; així són, la societat, les ocupacions, l’economia, la religió, la fe, les creences, l’estudi i el pensament, l’art i les ciències com l’astronomia, l’alquímia i la medicina; m’he decidit finalment per atendre a les referències relacionades amb la música per tal d’interpretar i dibuixar un marc musical per a l’Anglaterra del s.xiv.

De totes les possibilitats de treball que podia trobar, és la música el tema escollit. En primer lloc, cal que faci referència al gran interès que hi tinc, la música forma part de la meva vida en gran mesura i tot el que hi té a veure i puc aprendre de nou sobre ella em fascina. En segon lloc, a trets generals la música a l’edat mitjana, sobretot la popular, és una gran descondeguda, i intentar descobrir-la  una mica més, encara que sigui a grans trets, interpretant a partir d’una font escrita de l’època, m’és una gran motivació.

Amb aquest treball m’agradaria configurar algunes de les línies generals que puguin descriure la música de la baixa edat mitjana a partir de les referències trobades en els Contes de Canterbury. L’estructura del treball no serà gaire complexa ja que el material de treball que aporta la font literària de Chaucer no és massa generosa, tot i així, són varis els subtemes que configurarant els apartats i on observaré els instruments esmentats, els músics, la música segons les condicions socials, l’estètica musical, les connotacions que es donaven a la música, els seus escenaris espai-temporals, i d’altres anècdotes que puguin sorgir un cop finalitzat el rastreig de referències a tota l’obra. El primer apartat del meu  mini treball d’investigació el vull dedicar a totes les cites referents a la música que es poden trobar en els Contes de Canterbury. Els següents punts del treball els destinaré a observar al detall temes més particulars com els instruments, els músics i els escenaris, i l’estètica musical de l’alta edat mitjana que es desprèn d’aquesta obra literària.

Les cites les hagués pogut posar a l’apèndix però he considerat que el treball de discernir entre referències a la música com a metàfora i referències a tall de descripció o observació, ja forma part d’un treball d’interpretació previ en el moment de la lectura que de ben segur compleix amb les espectatives de practicar l’elaboració d’un treball d’investigació, encara que sigui a escala molt reduïda. Per tant, als apèndix completaré el treball amb altres informacions i amb imatges exemplificadores, sobretot pel què fa als instruments ja que molts d’ells ens resulten desconeguts o ens poden semblar inclús exòtics.

Si haig de fer algun agraïment en la introducció d’aquest treball, va dirigit a totes aquelles persones tant properes a mi, familiars, amics i companys de feina, que durant tot l’estiu han hagut d’escoltar les lamentacions que suspirava només de pensar que tenia pendent la lectura de Chaucer per fer el treball; una obra aparentment feixuga i que et carrega psicològicament de mal humor abans de començar-la, però que un cop iniciada ha aportat els seus moments de distracció, fins i tot, alguns moments divertits i feministes que he pogut compartir amb la meva mare i que han sigut font d’una bona estona de riure.

1. Referències en els Contes de Canterbury

1.1.Pròleg general

Ref. A l’Escuder. “todo el día tocaba la flauta o cantaba…”[1]

Ref. A l’Assistent. “De un cinturón verde, en bandolera, le colgaba el cuerno. Era un verdadero hombre de los bosques.” [2]

Ref. A la Priora. “cantaba bonitamente las horas litúrgicas, pero en tonadas con voz nasal.”[3]

Ref. Al Fraile.

“!Qué agradable era su voz! Podia cantar y tocar la zanfoña a la perfección y entonaba las baladaas como el mejor.[…]  Cuando tocaba el arpa y terminaba su canción le billaban los ojos bajo las cejas como estrellas en la noche helada.”[4]

“También estaba un Erudito de Oxford que llevaba largo tiempo estudiando lógica […] Preferia tener en la cabecera de su cama los 20 libros de aristoteles encuadernados en negro o en rojo que vestidos lujosos, la fídula y el salterio.” [5]

Feligreses del pàrraco.

“Él no era de los que recogían su beneficio y dejaban a las ovejas revolcándose en el fango mientras corrían a la catedral de San Pablo en Londres en pos de una vida mas fácil, como una chantría, en la que les pagaran para cantar missas por el alma de los difuntos, o una capellanía en uno de los gremios, …” [6]

“El molinero […] era todo un parlanchían goliárdico. […] nos sacó de la ciudad al son alegre de la gaita.” [7]

[…] un digno Bulero de Rouncival […] Canturreaba en voz alta “Acércate, amor”, mientras el alguacil entonaba la parte baja con más estridencia que una trompeta. […] Tenía una voz  delgada como de cabra y su rostro no mostraba ni el menor vestigio de barba, parecía no tener ganas de crecer; su cutis era fino como acabado de afeitar. Lo tomé por castrado o invertido.[8]

“[…] sobresalía en el himno del ofertorio, poeque después de haberlo cantado […] Por eso siempre cantaba con gran fuerza y alegría”. [9]

1.2. Conte del cavaller

“Y aquí dejo a este noble duque y a sus huestes armadascabalgando victoriosamente y al son de la música hacia Atenas”[10]

Esto hizo recordar a Emilia que debía rendirse a los encantos del mes de mayo y se levantó de la cama. […] vagando sin rumbo por el jardín al amanecer para recoger flores blancas y rojas y tejer con ellas una girnalda para su cabeza y cantando con voz celestial como la de un ángel. [11]

“[…] Andaba siempre solo, lamentando sus males durante toda la noche y rompiendo a llorar de modo incontenible cuanto percibía el son de la música o de una canción.[12]

Con fuerte voz cantó a la luz del sol:

Quiero darte mes de mayo florido y hermoso

Mi bienvenida con tus flores y tus hojas,

Que espero recoger para ti alegre y gozoso.[13]

“ Había una espléndida estatua de Venus desnuda[…] Sostenía una cítara con la mano derecha.”[14]

“ No diré nada sobre los juglares, el servicio en el banquete[…], o quién sabía cantar o bailar mejor […]”[15]

“[…]Su voz tenía el tímbre metálico de una trompeta[…]”[16]

“[…]ni que mi proeza en la batalla sea proclamada por doquier a toque de trompeta[…]”[17]

“[…]Campesinos a pie y enormes multitudes de gente ordinaria armada con palos cortos; cornamusas, trompetas, timbales y clarines aullaban pidiendo sangre[…]” [18]

“[…]Teseo[…]arrancado del sueño por la música y el murmullo de la gente[…]” [19]

“[…]Se elevaron las trompetas hacia el cielo y sonaron en un brillante floreo; todos los contendientes se dirigieron a la lucha con la debida compostura[…]” [20]

“[…]Los heraldos se retiran y suenan las trompetas y clarines. Sin más preámbulos, las lanzas se ponen en ristre con seriedad mortal para el ataque[…]” [21]

“[…]Palamón convirtió a E milia en su esposa entre músicas y alegría.[…]” [22]

“El molinero […] exclamó con voz de falsete” [23]

1.3.Conte del Moliner

Este estudiante se llamaba Nicolás[…] Un burdo paño rojo cubria el hierro de planchar vestidos, y sobre éste tenía un salterio que tocaba cada noche, llenando su aposento de agradables melodías; solía entonar el Angelus de la Vírgen, cantando a continuación la Tonadilla del rey. La gente elogiaba a menudo su timbrada voz. De este modo pasaba el tiempo este simpático estudiante, con la ayuda de los ingresos que tenía y de lo que sus amigos le proveían.[24]

“[…]Era más deliciosa de mirar que un peral en flor[…] cantaba con alegría y la claridad de una golondrina posada en el granero […]”[25]

“[…]Nicolás dió a los muslos de la muchacha un buen magreo; luego la besó dulcemente, tomó su salterio y pulsó enardecido una alegre tonadilla.[…]”[26]

[…] Absalón […] cantaba con un agudo falsete acompañándose de un rabel de dos cuerdas. Tambiésn tocaba la guitarra. No había posada o taberna de la ciudad que no hubier animado con su visita[…][27]

Absalón […] el zumbón sacristán […] cogió la guitarra para ir a cortejar […] se situó cerca de un ventanal que salía de la pared. Entonces cantó con voz baja y suave, acompañándose con su guitarra: Queridísima dama, escucha mi plegaria y apiádate de mí, por favor.[28]

1.4. Conte de l’Administrador

“Un molinero […] sabía tocar la gaita […][29]

1.5. Conte del Cuiner

[…] un aprendiz […] Bailaba y cantaba en todas las bodas y le tenía más afición a la taberna que a la tienda, pues siempre que abía una procesión po Cheapside salía disparado de la tienda tras ella […][30]

[…]Aunque el aprendiz sepa tocar la fídula y la guitarra, sus juergas y jugo los paga el robo. Pues […] la honradez y la buena vida siempre andan disociados, cuando se trata de gente pobre.[…][31]

“Chaucer […] ha cantado a estas nobles mujeres y sus amantes tal como descubriran las que examinen su voluminoso texto[…]”[32]

1.6. Conte del Magistrat

[…] el orden en que se sirvieron los platos en el banquete, quién tocó la trompeta y quién la trompa? Todo puede resumirse en esto: comieron, bebieron, bailaron, cantaron y se divirtieron. […] [33]

1.7. Conte de la Comadre de Bath

[…] algunos quieren a una mujer porque sabe cantar o bailar[…][34]

Cómo podía saber dónde o en qué lugar cambiaría mi suerte? Por ello, iba a festivales nocturnos, procesiones, peregrinajes, bodas y a ver estas funciones teatrales sobre milagros.[35]

1.8. Conte de l’Erudit

[…] por los jóvenes caballeros de su séquito y precedido por sonoros acordes musicales, el marqués tomó el camino más corto haci el pueblo[…][36]

1.9. Conte del Mercader

[…] El palacio de Enero se llenó de música, alegría y diversión con los mejores manjares de toda I talia. Sonaron en su honor insrumentos de sonido más dulce que cualquier música ejecutada por Orfeo o por Amfión de Tebas. Cada plato fue anunciado mediante un floreo de clarines tocados por juglares con más fuerza que el trompeteo de Joab y con mayor claridad que la trompa que toco Tiódamas en Tebas, cuando la ciudad se hallaba en peligro. […][37]

[…] Plutón y su reina Proserpina y su tropel de adas solían divertirse con música y danzas. […]”[38]

Un exemple de referències musicals utilitzades com a metàfores són les següents frases:

[…] és estuvo trabajando hasta que empezó a clarear. Entonces tomó un pedazo de pan y lo mojó con un vino que contenía fuertes espécias. Después se sento muy tieso en la cama y empezó a cantar y a gorjear en voz alta y clara; luego besó a su esposa y se dedicó al juego amoroso. […] Mientras cantaba y hacía voz de falsete, chirriando como un toto poste, la arrugada piel de su cuello  se movía flácida arriba y abajo.[…][39]

1.10. Conte de l’Escuder

[…] después de haber traído el tercer plato, estando el rey sentado en medio de sus nobles y escuchando a sus juglares que tocaban una deliciosa música ante su asiento en la mesa[…][40]

“[…] se parece más a ua de esas ilusiones mágicas que los juglares practican en los grandes banquetes[…]”[41]

“Unos sonoros acordes musicales le precedieron hasta que llegó al salón de las audiencias dónde varios instrumentos musicales sonaban en celestial harmonía.” [42]

“[…] dejaré a Gengis-kan agasajando a sus nobles con festejos y jarana hasta  casi el amanecer.[…]”[43]

1.11. Conte del Terratinent

[…] el noble pueblo de los bretones solía componer trovas de todo tipo de aventuras, versificadas en una primitiva lengua bretona. Y, o bien cantaban dichas baladas acompañadas de instrumentos musicales, o las leían para su propio solaz. […] [44]

[…]Después de la comida empezaron a bailar y cantar […] un escudero […] danzaba y cantaba mejor que ningún hombre desde que el mundo es mundo […] solía revelar algo de su pasión por medio de sus canciones. Decía […] en una queja o lamento general, que él amaba y no era correspondido. Sobre este tema compuso muchas canciones, letrillas, quejas, coplas, trovas y virolais[…] [45]

1.12. Conte del Buler

[…]una pandilla de jóvenes entregados a[…] frecuentación de prostíbulos y tabernas, dónde día y noche jugaban a los dados y bailaban al son del arpa, laúd y guitarra[…] y entonces entraban las bonitas bailarinas, los cantores con sus arpas, […] [46]

1.13. Conte de la Priora

[…]se les enseñaba las cosas acostumbradas a los niños pequeños durante la infancia, es decir leer y cantar.[…] se hallaba[…] un muchachito de siete años, un chico del coro que acostumbraba a ir diariamente a la escuela[…] [47]

[…] oía a otros niños que cantaban alma redemptoris mientras practicaban con sus libros de himnos. […] Escuchó atentamente la letra y la música hasta qe se aprendió el primer verso de memoria. […] en latín […] la canción fue compuesta para saludar a Nuestra Señora […] este amigo se la enseñaba secetamente cada día al regresar a casa hasta que la supo de memoria y la cantó con aplomo, palabra por palabra, entonada con la música. […] [48]

1.14. Conte de Sir Topacio

“[…] pues aquella reina de las Hadas con arpa, y flauta y tamboril[…]”[49]

1.15. Conte de Melibeu

[…] pués Jesús de Sirach afirma que la música en medio del llanto desagrada, es decir, que lo mismo aprovecha hablar a quien nuestras palabras disgustan, como cantar ante el que llora. […] [50]

1.16. Conte del Capellà de Monges

[…] su voz era más dulce que la del órgano que sonaba en la iglesia en los días de misa.[…]”[51]

“[…] pone más sentimiento cantando que Boeccio o cualquier otro cantor[…]”[52]

“[…] llevaban trompetas de latón, madera, asta y hueso y soplaron, zumbaron y sonaron haste que pareció que el cielo iba a derrumbarse.[…]”[53]

1.17. Conte de la Segona Monja

“[…] y cuando el órgano sonó una peza musical, ella en el recóndito de su corazón, entonó a diós el siguiente cántico[…]”[54]

1.18. Conte de l’Intendent

[…] Febo […] sabía tocar cualquier instrumento musical, y, cuando se ponía a cantar, los claros registros de su voz eran pura música.[…][55]

“[…] en pleno remordimiento rompió sus instrumentos musicales: arpa, laúd, gitarra y salterio[…]”[56]

1.19. Conte del Párraco

[…] asimismo se da en los excesos de los variados manjares […] al igual que la excesiva suntuosidad de vasos y rebuscado acompañamiento musical que excitan todavía más a los placeres lacivos[…][57]

1.20. Comiat de l’autor

[…] que Cristo […] me perdone […] algunas canciones y trovas lascivas[…]”[58]

2. Els instruments

Els instruments que trobem són molt variats i apareixen sempre per ser tocats en solitari o en grups d’un mateix instrument, tanmateix hi ha moltes referències que toquessin alhora instruments d’una mateixa família, […]suenan las trompetas y clarines. […][59] i també conjunts d’instruments als que no es dóna importància a la formació pels quals es pot deduïr que els conjunts d’instruments varis no eren en cap cas estables, sinò que eren oberts i sovint es donaven a l’atzar[60]

Els mencionats al llibre són: la flauta[61], el corn[62], la zambomba[63],

l’arpa[64], la fídula y el salterio[65] , la gaita[66], la cítara[67], la trompeta[68], la cornamussa, les timbales,  els clarins[69], el rabel, la guitarra[70], la trompa[71], el laúd[72], la flauta y tamboril [73] i l’orgue[74].

El corn, la trompeta, la trompa i els clarins són de la mateixa família, acostumaven a estar treballats sobre el metall, però encara es feien d’altres materials en els ambients més humils i pobres, llevaban trompetas de latón, madera, asta y hueso y soplaron, zumbaron y sonaron[75].

Dins els instruments melòdics trobem la flauta, la gaita o cornamussa, la flauta i tamborí, el corn, la trompeta, la trompa i els clarins. La resta són instruments que poden realitzar melodies també però que es destinen a fer acompanyaments a la veu, l’instrument per excelència a l’edat mitjana; aquest són: la fídula, la cítara, el rabel o rebec amb arc, el llaüt, el salteri, la guitarra i l’orgue; tots ells instruments de corda pulsada a excepció del darrer que es de vent. A part dels ja esmentats, encara n’hi ha dos més que són citas al llibre, es tracta de dos instruments de percussió, també d’acompanyament, la zambomba i el timbal.

Tot i que ja he dit que no hi havia conjunts estables, els instruments tenien tendència a agrupar-se segons la seva potència, així doncs, hi havia dos tipus de conjunts: els conjunts de música alta formats per instruments de so potent i brillant, com els de vent i percussió que s’utilitzaven per tocar a l’aire lliure, a les festes i a les processons; i els conjunts de música baixa, formats per instrumens de so suau, com els de corda i els de vent de so més delicat, que s’utilitzaven en interiors i per tocar música en la intimitat.

Un detall més sutil, és la diferenciació que es fa de dos instruments de vent fusta de la mateixa família en el llistat anterior. Es tracta de diferenciar entre la flauta i la flauta acompanyada de tamborí. Aquesta separació d’aquest dos instruments és completament necessària. És inimaginable que una flauta pensada per ser tocada a dues mans passi a ser todada per una mà perquè l’altra s’ocupa d’un acompanyament rítmic amb un tamborí, la seva organologia no permetria que sonés adequadament. Per tant si ambdues flautes no tenen la mateixa organologia, ni el mateix plantegament tècnic i pràctic, no són el mateix instrument i cal tractar les dues flautes per separat i sense cap relació ni similituds en ús ni funció. A la traducció, es probable que Pedro Guardián Massó interpretés flute i pipe com dues paraules amb el mateix significat, tanmateix no és així, flute es refereix a la flauta dolça corrent més coneguda per tots de so dèbil i dolç, pipe és el nom anglès amb que es denomina les flautes ideades per compartir el protagonisme amb un instrument de percussió sigui un tambor, un tamborí, una campaneta, un tambor de cordes,…, i aquestes últimes tenen més potència de so, amb tessitura més aguda fruit de la seva organologia i de timbre més estrident.

Malgrat tota l’enumeració d’instruments que podem trobar citats als Contes de Canterbury, el que hi predomina, i que és l’instrument per excelència de l’edat mitjana, és la veu, el cant. Tant en el marc religiós com en el laic i profà, el cant sembla indispensable i indissociable de la vida quotidiana de la societat medieval[76].

3. Els músics

Sembla impossible, però tota persona a l’edat medieval cantava, tant si tenia la veu rogallosa, com si feia falset, tant si la tenia estrident com dolça, tan era. Tots sabien cantar, uns millor altres pitjor, i a certes persones se’ls donava molt bé i eren admirades per aquest motiu. El cantar bé era motiu de lloança, donava un no sé què refinat, de noblesa d’esperit encara que no es correspongués amb la realitat. El cant era el costum, per iniciar el dia, per acompanyar les ocupacions, a la missa, a les processons, a les peregrinacions, quan un estava ple de goig, quan necessitava lamentar-se, per a formular una queixa, per declarar l’amor, per fer l’amor, per festejar, per ballar,…, per elevar la glòria del senyor, per resar a Déu i a la Verge, per cantar als Sant, per contar esdeveniments, per a representacions teatrals sobre miracles, per explicar contes.

Més distingits eren els musics, que no músics, personatges de poble que tenien la fortuna de tenir un instrument en possessió i haver après a tocar-lo. En els Contes de Canterbury en consten pocs però de variada condició i ocupació.

Trobem un Escuder que sap tocar la flauta, un home dels boscos, un assistent que toca el corn, un frare que canta i s’acompanya d’una zamfonya o d’una arpa de mà, sembla ser que és habitual que els erudits sàpiguen tocar la fídula i el salteri com es relata en més d’un cas i almenys que les tinguin en possessió ja que són un símbol de riquesa, apareixen citats dos moliner que toquen la gaita o cornamussa, i en ambients de corteig apareixen la cítara, la guitarra, el llaüt. Amb les tropes de combat també marxen instruments, tals com trompetes llavors denominades cornetes, trompes, clarins, cornamusses i timbales. Tenim també una llista de trobadors, cantadors que s’acompanyen amb instruments de corda: estudiants amb slateri, un sacristà amb rabel de dues cordes i amb guitarra, un aprenent amb fídula i guitarra, també alguns herois mitològis o cavallers van acompanyant les seves gestes amb dosis de cants amrosos acompanyat per instruments de corda. La flauta i el tamborí se li judica a la Reina de les Fades, com també l’arpa.

Tals costums musicals en la societat medieval del segle xiv és llegat de la tradició trobadoresca, un món literari poetico-musical al marge de l’Església i de la cultura en llatí que creà una nova cultura esrita culta i refinada.

La figura precedent a aquests trobadors eren els goliards, cal comentar-los ja que Chaucer els aludeix de passada en una de les seves descripcions del pròleg general, El molinero […] era todo un parlanchían goliárdico[77]. Els goliards eren un grup social minoritari que feien poesia en llatí de tema profà. Solien ser gent que havia fet estudis gràcies a l’Església però que se n’estava al marge. Els textos d’aquestes figures de caràcter picaresc solien parlar d’enganys, d’amors, de la fortuna, de la mitologia, de burles,…, i el seu lloc més habitual era la taverna.

La major part de la música que apareix als Contes de Canterbury, és música trobadoresca a excepció d’algunes cites referents a la música eclesiàstica. Aquesta era monòdica i de tradició oral, els músics feien música però no l’escrivien a diferència de la música religiosa com podem comprobar en el relat de la Priora quan es diu oía a otros niños que cantaban alma redemptoris mientras practicaban con sus libros de himnos[78]. Aquest tipus de música no era avantguardista a l’època ja que ja existia la polifonia  i la música ja havia esdevingut mesurada.

Al recull de contes Chaucer també menciona la figura dels joglars en nombroses ocasions. Aquests personatges eren figures espectacle que sabien tocar un instrument, cantar i ballar entre d’altres coses com se parece más a una de esas ilusiones mágicas que los juglares practican en los grandes banquetes[79]. Mentre que els trobadors creaven música per distracció i diversió, el joglar satisfà a un tercer. Moltes vegades el joglar era fins i tot servent o acompanyant del trobador noble, altres vegades el representava, treballava per ell. Els temes de les seves músiques tractaven sobretot la guerra i l’amor.

Tant goliards, com joflars com trobadors componien músiques[80]. Pel què fa a les mencionades trovas són trops. L’art de tropar era fer ús d’una mateixa melodia per a diferents lletres, segurament influenciat pel cant gregorià que era la música que sempre havien sentit i que per això encara que ho féssin inconscientment ho reproduïent, també amb influències orientals com l’entrada del llaüt o el rebec o rabel com a instruments escollits per a l’acompanyament; i també influït per la música popular de l’època un digno Bulero de Rouncival […] Canturreaba en voz alta “Acércate, amor”, mientras el alguacil entonaba la parte baja[81].

Pel què fa al conegudíssim cant gregorià amb prou feines hi fa alguna alusió, probablement perquè devia estar molt interioritzat i no calia donar-hi cap denominació, potser perquè ja era cosa del passat. La música religiosa va progressar molt més ràpid que la profana segurament perquè una, de bon començament va ser posada per escrit i l’altra no, així una evolucionaba mentre l’altra quedava a remolc[82].

Era convenient que la música religiosa no excedís en ornamentacions ni acompanyaments, sobretot en els inicis del gregorià, aquestes eren les intencions, com  podem percebre en les queixes del sermó del mosèn[83].

4. Estètica musical

La música de la baixa edat mitjana era l’hereva de la música trobadoresca profana, del cant gregorià, dels modes i les mesures irregulars, de les monodies o polifonies molt simples que no superaven les quatre veus; influenciada per reminiscències orientals a tall dels clàssics ja que era molt gran l’emmirallament en el món antic. L’estudi tenia lloc en gran part als monestirs tot i que ben aviat agafà molta embransida la unversitat. L’estudi encara estava organitzat en Trívium i Quatrívium, i la música era una de les arts que per tal de cultivar-la calia viatjar d’universitat en universitat.

El cant era l’instrument per excelència i com més dolç, suau, agut i melós era, més agradava[84]. Per al contrari, al ser una veu corrent s’omplia d’atributs el seu timbre com “cantaba con un agudo falsete[85] o “Su voz tenía el tímbre metálico de una trompeta”[86] . Així les veus més preciades eren les veus blanques, pels quals començaren a castrar alguns dels nens que rebien formació religiosa als monestirs abans que fessin el canvi de veu. Tot i que el castrati és un personatge plenament renaixentista, segurament a la baixa edat mitjana ja es donaren casos; “Tenía una voz  delgada como de cabra y su rostro no mostraba ni el menor vestigio de barba, parecía no tener ganas de crecer; su cutis era fino como acabado de afeitar. Lo tomé por castrado o invertido.”[87] Pel què fa a la música instrumental, a la baixa edat mitjana, ja era permesa a les esglésies perquè s’entenia com un pont entre l’interior i l’exterior de l’església, un vincle entre Déu i el poble.

5. Conclusions

L’aspecte més social de la música a la baixa edat mitjana continua deixant molts interrogants oberts, en aquest cas sobretot pel què fa a la música religiosa. En canvi pel què fa a la música profana, ha dibuixat nous escenaris més quotidians a més a més dels luxuriosos que ja coneixia, com la taberna, i d’altres, com el camp de batalla, podrien fins i tot explicar els moviments militars en funció de l’actuació dels instruments. Hem obert moltes possibilitats per a la figura del músic, tant d’ocupació com de condició social. Descobrim que els instruments podien ser béns luxosos però que també eren tant variats en materials i formes que podien ser accessibles a classes humils. Ha quedat clar que la música ha estat durant molt temps de tradició oral mitjançant la memorística. I resulta ser que que la música era un llenguatge encara força utilitzat en la vida quotidiana.

7. Bibliografia

CHAUCER, Geoffrey. Cuentos de Canterbury; edició de Pedro Guardia Massó. Madrid: Ed. Cátedra,1987.

GASTELLU, Marcel. Le ttun ttun et la xirula dans l’iconographie de la Renaissance. Dossier, Pastel núm.11, pàg.19.

MITJANS, Rafel; SOLER, Teresa. El flabiol dels flabiolaires. Barcelona: Ed. Altafulla, 2001.

MONTAGU, Jeremy. Was the Tabor Pipe Always as We Know it? London NW3 4PY: The

Galpin Society Journal, L, 306012, pàgs. 15-30, març 1997.


[1] Pàg.69

[2] Pàg.70

[3]así debia entonarse el canto gregoriano” . Pàg.70

[4] Pàgs. 70-71

[5] Pàgs.73-74

[6] Pàg.79

[7]Pàg.80

[8] Pàg.83

[9] Pàg. 84

[10] Pàg.88

[11] Pàg. 92

[12] Pàg.99

[13] Pàg.102

[14] Pàg.111

[15] Pàg.116

[16] Pàg.116

[17] Pàg.117

[18] Pàg.122

[19] Pàg.123

[20]Pàg.124

[21] Pàg.124

[22] Pàg.134

[23] […]con la voz utilizada por el subdiácono al cantar las palabras de Pilato en el Evangelio en las misas solemnes. Pàg.135

[24] Pàg.139

[25] Pàgs.139-140

[26] Pàg.141

[27] Pàg.141

[28] Pàg.142

[29] Pàg.155

[30] Pàg.167

[31] Pàg.168

[32] Pàg.172

[33] Pàg.188

[34] Pàg.207

[35] Pàg.214

[36] Pàg.270

[37] Pàg.303

[38] Pàg.310

[39] Pàg.306

[40]Pàg.326

[41] Pàg.328

[42] Pàg.330

[43] Pàg.331

[44]Pàg.341

[45] Pàg.346

[46] Pàg.377

[47] Pàg.404

[48] Pàg.405

[49] Pàg.413

[50] Pàg.423

[51] Pàg.485

[52] Pàg.494

[53] Pàg.497

[54] Pàg.507

[55] Pàg.544

[56] Pàg.547

[57] Pàg.585

[58] Pàg.641

[59] (Pàg.124),

[60] […]varios instrumentos musicales sonaban en celestial harmonía.[…] (Pàg.330).

[61] [“todo el día tocaba la flauta o cantaba…” ( pàg.69) ]

[62] [“De un cinturón verde, en bandolera, le colgaba el cuerno. Era un verdadero hombre de los bosques.” – (pàg.70)

[63] [ “Podia cantar y tocar la zanfoña” (pàg.70)]

[64][“ Cuando tocaba el arpa y terminaba su canción” pàg. 71

[65] pàg.74

[66] [nos sacó de la ciudad al son alegre de la gaita. (pàg. 80)]

[67] [ Había una espléndida estatua de Venus desnuda […] Sostenía una cítara con la mano derecha (pàg.111)]

[68] [batalla sea proclamada por doquier a toque de trompeta ( Pàg.117) ]

[69][cornamusas, trompetas, timbales y clarines aullaban pidiendo sangre (pàg.122) ]

[70] [ Absalón […] cantaba con un agudo falsete acompañándose de un rabel de dos cuerdas. Tambiésn tocaba la guitarra. (Pàg.141) ]

[71] [Cada plato fue anunciado mediante un floreo de clarines tocados por juglares con más fuerza que el trompeteo de Joab y con mayor claridad que la trompa que toco (Pàg.303) ]

[72] (pàg.377)

[73] Pàg.413

[74] [ y cuando el órgano sonó una peza (Pàg.507) ]

[75] (Pàg.497)

[76] [se les enseñaba las cosas acostumbradas a los niños pequeños durante la infancia, es decir leer y cantar (pàg.404)]

[77] (pàg.80).

[78] (pàg.405)

[79] pàg.328

[80]él amaba y no era correspondido. Sobre este tema compuso muchas canciones, letrillas, quejas, coplas, trovas y virolais (pàg.346)

[81] (pàg.83

[82] [ “cantaba bonitamente las horas litúrgicas, pero en tonadas con voz nasal: así debia entonarse el canto gregoriano” (pàg.70)]

[83] rebuscado acompañamiento musical que excitan todavía más a los placeres lacivos (pàg.585)

[84]danzaba y cantaba mejor que ningún hombre desde que el mundo es mundo” (Pàg.346); “algunos quieren a una mujer porque sabe cantar o bailar”(Pàg.207); “vagando sin rumbo por el jardín al amanecer para recoger flores blancas y rojas y tejer con ellas una girnalda para su cabeza y cantando con voz celestial como la de un ángel.” (pàg. 92).

[85] (Pàg.141)

[86] Pàg.116

[87] ( pàg.83).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: