Les sardanes després de l’ofici a l’Empordà

Les sardanes després de l’ofici a l’Empordà

per Bàrbara Ardanuy i Queldra

1. Introducció

2. Descripció del fet musical

3. Elements de contrarietat

4. Les arrels d’aquest costum

5. Hipòtesis entorn aquesta tradició

6. Conclusions

7. Bibliografia


1. Introducció

Aquest treball m’ha de servir per aprofundir en el coneixement del meu camp professional amb els instruments que m’ha proporcionat aquesta assignatura, Músiques Tradicionals del Món ii.

Ja que el recurs central de l’assignatura per apropar-nos al gran paradigma que representa la música tradicional ha estat la religió, m’he volgut endinsar en la història, encara avui força desconeguda, del nostre ball “nacional”, la sardana, per tal de redescobrir la seva associació amb la religió.

Per fer-ho, m’he centrat en un fet musical actual on la sardana es troba adherida a la pràctica religiosa. Tot i que actualment és un fenòmen força extès per la zona de l’anomenada Catalunya Vella, em centro exclusivament a l’Empordà, bressol per excel·lència  de “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”[1].

Actualment, la sardana és una activitat lúdica, de lleure; tot i així, molt sovint la trobem estretament lligada als actes festius i el més rar és preguntar-se el per què. Des de principis del segle xx la sardana s’ha vengut com la dansa nacional de Catalunya, i les generacions que vingueren després la conegueren com a tal; quan en realitat tan sols era autòctona a l’Empordà i algunes comarques de la província de Girona. Aquesta nacionalització, aquesta mitificació de la dansa, ha estat com una bena als ulls que impedeix que et puguis preguntar com ens ha estat llegada al marge de les interferències catalanistes.

Potser podrem ressoldre alguns dubtes parant esment en una curiositat que es dóna actualment a les terres gironines. Quan ets músic de cobla i et lleves un diumenge a les vuit del matí per anar a tocar a una ermita perduda entre les valls del terme de Llançà, et preguntes: Perquè ens pagueu per recórrer més de cent quilòmetres per asfalt i per camins de terra i per tocar només dues sardanes? És quan intentes respondre la pregunta, quan t’adones que hi ha quelcom més que un esperit nacional darrera d’aquestes dues sardanes.

2. Descripció del fet musical

És pròpi dels pobles de l’Empordà  i d’algunes comarques de la província de Girona, que en dates senyalades, en festivitats varies de sants i patrons, el rector de cada poble demani una cobla per a fer l’ofici major i dues sardanes per acabar davant de l’Església. Pot pagar el lloguer el mateix rectorat o bé l’ajuntament. Quan és l’ajuntament qui paga, sovint la missa i dues sardanes estan incloses en un programa festiu on una mateixa cobla-orquestra cobreix tots els actes del dia. El programa complet acostuma a ser un passant de bon matí fins a l’església, l’ofici, dues sardanes després de missa, l’audició de sardanes havent dinat, el concert de tarda a càrreg ara d’instruments d’orquestra, i finalment, el ball de nit. Moltes vegades el programa no es fa sencer tot i que les cobles-orquestra cobren el mateix tant si hi estan tot el dia embolicats com si només fan el ball de nit. A vegades es donen casos en què els diferents actes es duen a càrreg de diferents formacions. El cas més tòpic és el de l’ofici i les dues sardanes del migdia que sovint van per lliure sota les indicacions del rector i no les del delegat de l’ajuntament.

Es podria dir que no es fa cap missa especial a totes les terres de l’Empordà que no es completi amb unes sardanetes en sortir de l’ofici. Si cal carreguen músics i instruments en quatre per quatres i s’enfilen per torrents per tal de festejar el sant local de l’ermita de “vés a saber on cau”.

3. Elements de contrarietat

La sardana esdevingué un icona de germanor, d’unitat, d’igualtat. Tots aquells que la ballen saben que s’han posat d’acord, tots giren cap al mateix costat, fermament agafats per les mans, compartint el mateix esforç i la suor per tal que l’anella no decaigui. Aquests valors solidaris entre les persones, aquests valors ètics, podríem aventurar fins i tot, religiosos, que són immanents a la sardana, s’han exagerat des de finals del segle xix ençà, potser per amagar una altra faceta que no agradava tant als puritans i conservadors nacionalistes que la impulsaren a esdevenir patrimoni de Catalunya.

“Quan jo n’era petitet

ja ballava la sardana.

Y més tart he sapigut

qu’era un símbol de ma Patria.”[2]

De fet, anteriorment no havia estat tant ben vista per l’èlit i les autoritats del moment. Em part podríem veure-ho il·lustrat en el cant La sardana de Joan Maragall on nega rotundament prejudicis que devien haver estat en voga:

“No és la dansa lasciva, la innoble,

els uns parells d’altres desaparellant:

és la dansa sencera d’un poble

que estima i avança donant-se les mans.”[3]

Un segle enrere la sardana no havia estat doncs, tant ben considerada com ara. No només les autoritats semblaven ser reticents:

“Arriba el senyor batlle

del lloc de Sant Martí:

-Qui us ha donat llicència

per poder ballar aquí?-

En responen dos joves

molt ben enraonats:

-Perdoni el senyor batlle

si l’hem agraviat-

I amb cara molt severa

el batlle respongué:

-Quan els santmartins ballin,

podreu ballar també!-“[4]

sinò, també l’església no veia en bons ulls aquesta dansa en el moment que començava a agafar popularitat:

“Testimonis documentals mostren que ballar sardanes era un acte popular i profà en voga estès pel territori de la Catalunya Vella i anatematitzat per les jerarquies eclesiàstiques segons costum de l’època de la Contrareforma.”[5]

El document més antic que cita la sardana i que data del 1552 no és sinò una prohibició d’aquest ball per l’autoritat del Consell de la Universitat d’Olot. Del mateix segle també existeixen altres prohibicions com les del bisbe de Girona o el bisbe de Vic, prohibint la sardana per generar ambients poc decorosos i de disbauxa; fins i tot els joglars que les interpretaven estaven advertits sota pena d’excomunió (Ramió, 2001:129). És evident que una prohibició vé després de la pràctica, essent així s’evidencia l’existència d’aquest ball ja en l’alta edat mitjana. Sembla ser que al llarg dels anys la sardana va anar abandonant de mica en mica les seves connotacions diabòliques; segurament gràcies a la seva incorporació en classes més aristocràtiques:

“La tarda del diumenge el pasà ab dansa de contrapàs y sardana a só de criatura verda, flaviol i tamborino que feren per a ma diversió mos vasalls y vasallas d’Albons a la plana; ésta al davant del fossar, iglésia y castell del senyor.”[6]

Al segle xix, amb els progressius canvis que va anar experimentant la sardana en la seva estructura formal i en la formació que la interpretava, també s’esdevingué una transformació en els balladors i espectadors i en les seves actituds en el ball i en la festa. Els balls havien esdevingut a les viles un acte molt important i s’havien desvinculat en gran part de les músiques relacionades amb les activitats religioses (Ayats, 2006:22). Afirmació que ens dur a pensar en un període intermig, entre la problemàtica que representava la sardana per l’Església i una presa d’autonomia de la sardana respecte les músiques relacionades amb activitats religioses, on efectivament, aquesta dansa formava part de les músiques lligades a la religió.

La culminació de les seves connotacions negatives abans de la revaloració promoguda pel catalanisme conservador i tradicionalista va tenir lloc a les darreries del segle xix. La sardana s’havia convertit en un nou espai públic que mostrava el nou ordre social de l’època, el ball havia esdevingut lloc de raons i d’exhibicionisme masculí dels joves:

“Pella  i Forgas […] explica que moltes vegades només les ballen els homes, però que l’autoritat hi vol posar remei perquè l’exhibisionisme provocatiu dels nois ballant sols acaba en baralles i ganivetades.”[7]

De totes maneres les sardanes encara no s’havien desvinculat totalment de l’acte festiu de la celebració religiosa. Aquests conflictes que hem esmentat en darrer lloc tenien lloc durant el ball perquè ho propiciava cosa que no vol dir que el ball no estigués inclòs en la celebració religiosa de germanor.

4. Les arrels d’aquest costum

Hi ha una hipòtesi que encamina un possible origen de les sardanes després de missa de la tradició actual a l’Empordà en els “contrapassos rituals de la sortida d’ofici”[8]. Es diu que els precedents immediats de la sardana llarga van ser el contrapàs i la sardana curta.

El contrapàs solia ballar-se després de l’ofici de festa mojor del poble i solia ser una il·lustració de l’ordre social de l’antic règim on les autoritats civils i eclesiàstiques encapçalaven els extrems de la cadena del ball.

“Antiguamente en este el Ampurdan era estilo, que la Justici, y los principales cofrades de la funcion, que se huviese celebrado en la Iglesia por la manyana eran los preferidos en estos bailes[…]”[9]

Les sardanes curtes eren la darrera part del contrapàs, era més alegre i tothom hi podia participar, segurament això influí en què hagafés volada i progressivament fós el ballable col·lectiu més demanat.

A les darreres dècades del segle xviii començaren a agafar autònomia i es ballaven separades del contrapàs fins que gràcies a la gran acceptació dels joves, eren ballades independentment de la resta de ballables. Va ser d’aquesta manera que el contrapàs que havia estat el ball dels grans, caigué en desús en poques generacions fins que s’acabà extingint per complet. La sardana curta, el ball dels joves, prengué el relleu.

Amb els canvis socials s’experimentaren canvis en els usos dels balls i la sardana gaudí d’un nou espai on cresqué i es transformà tant estèticament com formalment deixant pas progressivament a la sardana llarga.

La sardana llarga ocupà el lloc tradicional que li pertocava en les ceremonies religioses festives. Abans de l’acció folclorista del catalanisme conservador i tradicional, a l’Empordà, les sardanes només tenien sentit dins de les festivitats, que sempre eren religioses.  Potser ja s’havia perdut les connotacions classistes derivades de l’antic règim però les formes es perllongaven ara, com un costum religiós que mantingué la sardana a través del temps al marge de tota moda. La religió es converteix per a la sardana en un instrument de difusió innesgotable, ja que tota tradició que acaba absorbint  esdevé estàtica com la religió mateixa.

“Podrá estar arreglat l’envelat, podran els carrers estar ben guarnits, funcionar els caballitos i ben dispostes els gegans, pro al sentir cridar a vells i joves: ¡Ja vé la berra[10]! ¡Ja es aquí la berra!- tothom veu salvada la festa major, perque, digan lo que vulgan dels músics, una festa major sense cobla, es com un jardí sense flors ó una escopeta sense gatillo.”[11]

5. Hipòtesis entorn aquesta tradició

Durant el segle xix el contrapàs perdé la seva rellevància social mentre que la sardana experimentava una creixent popularitat a l’Empordà. Va ser el moment de la seva transformació formal que la sardana curta també començà a perdre importància preogressivament a l’ombra de la sardana llarga que incorporava bel cantos d’òperes italianes de moda i resultava més moderna. Amb el contrapàs en desús, segurament va ser llavors que la sardana ocupà el lloc a les ballades rituals de la sortida dels oficis de Festa Major. Sembla ser que a l’Empordà, les sardanes en els seus inicis de popularitat, eren ballades només els dies de festa major tot sortint de l’ofici davant mateix de l’església (normalment dues).

Podríem aventurar que les sardanes després de missa són una reminiscència d’una altra època, reminiscència de l’Antic Règim a la societat actual encara que no hagi perdurat en la consciència col·lectiva.

D’alguna manera la sardana deixava enrere els paràmetres socials de comportament correcte que determinava la religió i esdevenia més alegre i atrevida. Al capdevall el poder d’influència religiosa a les ballades desaparqué. Significava d’alguna manera la secularització de la sardana alhora que l’entrada en un nou ordre social.

No va ser fins als 20s del segle xx que la sardana prengué rellevància a les ballades de tarda fins que finalment se li reservà un lloc en el programa de festa major com a “audició de sardanes” abans del concert de l’orquestra de ball. Actualment, les festes majors a les terres de l’Empordà són inimaginables sense l’audició de sardanes del matí en sotir d’ofici i a la tarda havent dinat.

És així com un costum social de l’Antic Règim usat per a il·lustrar l’autoritat en un inici, ens és llegat com un ritual sacralitzat, com una tradició estretament lligada a les festivitats religioses de cada poble i com finalment s’emancipa de la festivitat religiosa per esdevenir activitat de lleure i distrecció institucionalitzades en audicons de sardanes periòdiques i regulars durant tot l’any com són els aplecs o les ballades de matí, tarda o vespre (setmanals a l’estiu i quinzenals a l’hivern).

La sardana d’un pretès origen profà ens ha arribat fins avui gràcies a la gran activitat religiosa del segle xix a l’Empordà. Van ser les festivitats dels sants i les ceremònies que s’organitzaven entorn d’aquestes les que permeteren la continua difusió i transformació de la sardana a través de gairebé dos segles fins que la moda nacionalista en va fer un estandart i s’acabà de secularitzar per complet. Però una cosa tenen les tradicions, sempre queden encara que es perdi la consciència del què significa. I aquest és el cas de les sardanes després de misses pels sants. Semblaria que per qüestions nacionalistes a l’hora de celebracions és necessari el ball de la sardana en una festivitat. Però si realment aquest fós el motiu per comptes de ballar dues sardanes, el costum seria ballar-ne sis com a les audicions corrents, número derivat dels programes de ballables vuitcentistes que eren costum de ballar a les tardes abans que la sardana es posés en voga. Però és que no es tracta d’una audició de sardanes, no es tracta d’una audició corrent. Les dues sardanes que es toquen en sortir d’ofici formen part d’un ritual, formen part encara de l’activitat religiosa, una afirmació que avui dia entre els mateixos balladors costaria d’entendre.

6. Conclusions

Darrere les dues sardanes que es ballen sortint de les misses majors hi ha quelcom més que un esperit nacionalista, darrere d’aquestes dues sardanes s’hi pot llegir una història, una història social a través de més de quatre segles.

La sardana llarga prengué el relleu del contrapàs i la sardana curta fins i tot en les ceremònies religioses. Per aquest motiu, durant almenys un segle, la sardana només es conservà com una part més de les pràctiques religioses de l’Empordà fins que es posaren de moda els ballables vuitcentistes. Quan això passà la sardana que s’havia incorporat dins del programa dels balls per la seva popularitat, poc a poc anà esdevinguent protagonista fins al punt d’independitzar-se i omplir ella sola un programa senser, el que s’anomena avui “audició de sardanes”.

Aquest treball ha servit per a un retrobament amb l’oblidat significat de la sardana, un significat social referent a l’antic règim i un significat religiós més tardà que ha estat però, el que més estretament lligat ha quedat a la dansa, com mostren  les connotacions positives  que avui se’n deriven. A més, hem redescobert que la pràctica religiosa a les terres empordaneses ha estat l’instrument que ha fet que la sardana no s’extingeixi com la resta de ballables de l’època durant més d’un segle fins que el nacionalisme català en va fer un ús folclòric.

7. Bibliografia

Ayats, Jaume [dir.] (2006): Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Barcelona: Rafael Dalmau editors

Maragall, Joan (2004): Visions & Cants, Barcelona: Edicions 62, Col·lecció El Cangur Butxaca

Martí, Josep (1996): El folklorismo. Uso y abuso de la tradición. Barcelona: Ronsel Editorial

Ramió, Concepció (2001): “La sardana, la música de cobla i els esbarts”, dins Aviñoa, Xosé [dir.] Història de la música Catalana, Valenciana i Balear, vol. VI. Barcelona: Edicions 62, pàg. 115-158


[1] JOAN MARAGALL (1860-1911), La sardana dins de Visions & Cants de 1984; (2004:73)

[2] JOAQUIM DESCLÓS i DOLS, del poema La sardana, publicat a La Nació Catalana el 15 de novembre de 1906 i citat per Ayats (2006:99)

[3] JOAN MARAGALL (2004:74)

[4] Cançó de l’aplec de Santa Llúcia, cantada per la Dolors Estrada, de Sant Martí de Sobremunt, i anotada per Jaume Arnella i Rafael Sala l’any 1974; (Ayats, 2006:175)

[5] (Ramió, 2001:129)

[6] Testimoni del segle xviii provinent de Rafael Amat i de Cortada, baró de Maldà (Calaix de Sastre, xx-xlv de l’any 1780, citat per Ayats 2006:16).

[7] (Pella i Forgas a la Historia del Ampurdán citat per Ayats 2006:93)

[8] (Ayats, 2006:18)

[9] Manuscrit de Peralada (Ayats, 2006:17-18)

[10] Berra és el nom popular que es dóna al contrabaix d’una cobla.

[11] (Eusebi Benages, Els músics en les festes majors, Emporion, núm. 40, 25 d’agost de 1916, p.2, citat per Ayats, 2006:159)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: